Eccola la tempesta, è già nell’aranceto tra i suoi pomi, le sue rame. Furente il gelsomino, a sprazzi in quella raffica acuisce il suo profumo, esacerba il suo richiamo. È tutto in agonia il giardino che lui dal padiglione sfiora appena con i suoi occhi sultani adusati alle stagioni, ai loro inganni, consci dei molti rimescolamenti dell’unico principio. Ibi ipse est.         He aquí la tormenta, ya está en el naranjal entre sus frutos, sus ramas. Furioso el jazmín, a intervalos en aquella ráfaga aguza su perfume, exacerba su llamada. Del todo agoniza el jardín que, él, desde la glorieta, roza apenas con sus ojos de sultán acostumbrados a las estaciones, a sus engaños, conscientes de las muchas turbaciones del único principio. Ibi ipse est.   Mario Luzi. Pasó su primera infancia cerca de Siena y en 1919 se fue a vivir a Florencia donde efectuó sus estudios universitarios y se doctoró con una tesis sobre Mauriac. Allí trabó amistad con poetas y críticos de...

Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m'agradaria d'allunyar-me'n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Aleshores, a la congregació, els germans dirien desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu, així l'home que se'n va del seu indret", mentre jo, ja ben lluny, em riuria de la llei i de l'antiga saviesa d'aquest meu àrid poble. Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.  Oh, qué cansado estoy de mi cobarde, vieja, tan salvaje tierra, y cómo me gustaría alejarme de ella, hacia el norte, donde dicen que la gente es limpia y noble, culta, rica, libre, despierta y feliz! Entonces, en la congregación, los hermanos dirían con desaprobación: "Como el pájaro que deja el nido, así el hombre que se va de...

  Tot sovint penso que la meva infància té una dolça i secreta remor d’aigua. Parlo de la verdor d’un delta immens; parlo dels vols dels ibis (milers d’ibis com volves vives de la neu més blanca) i del flamenc rosat (de l’íntim rosa d’un pit de noia gairebé entrevist). I parlo del coll-verd brunzint per l’aire com la pedra llançada per la fona, de l’anguila subtil com la serpent, la tenca platejada de les basses. Parlo del llarg silenci on es fonien l’aigua dolça del riu, la mar amarga. Parlo d’un riu entre canyars, domèstic; parlo —Virgili amic— de l’horta ufana, dels tarongers florits i l’api tendre, de l’aixada i la falç, del gos a l’era. (Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses). Parlo d’un riu antic, solcat encara pels vells llaguts: els últims, llegendaris llaguts, tan afuats com una espasa, i carregats de vi, de llana, d’ordi, i amb mariners cantant sobre la popa. Parlo d’un lent crepuscle que posava or tremolós a l’aigua amorosida, punts de llum a les ales dels inse...

LA LLIBERTAT La llibertat és la raó de viure, dèiem, somniadors, d’estudiants. És la raó dels vells, matisem ara, la seva única esperança escèptica. La llibertat és un estrany viatge. Va començar en les places de toros amb cadires a la sorra en les primeres eleccions. És el perill, de matinada, al metro, són els diaris al final del dia. La llibertat és fer l’amor als parcs. La llibertat és quan comença l’alba en un dia de vaga general. És morir lliure. Són les guerres mèdiques. Les paraules República i Civil. Un rei sortint en tren cap a l’exili. La llibertat és una llibreria. Anar indocumentat. Les cançons prohibides. Una forma d’amor, la llibertat. LA LIBERTAD Es la razón de nuestra vida, dijimos, estudiantes soñadores. La razón de los viejos, matizamos ahora, su única y escéptica esperanza. La libertad es un extraño viaje. Son las plazas de toros con las sillas sobre la arena en las primeras elecciones. Es el peligro que, de madrugada, nos acecha en el metro, son los periódicos al f...